lunes, 26 de diciembre de 2011

UNA CARTA DES DEL CÈL.

Aquell matí era diferent , trist. Era un dia de pluja, un 9 de Febrer. Em vaig despertar trista i més promte del que era normal, la mare, tampoc estava molt animada.

A l’hora de dinar sols hi havien silencis, després de 10 minuts de haver-hi començat a dinar, sonà el telèfon, contestà la mare, després d’uns 20 segons ho vaig començar a comprendre tot. La meva germana havia mort, no podia ser, portava uns 15 dies malalta, 16 per ser exactes, pero confiava en que tot es solucionaria, que Déu ens ajudaria, perque sempre havia llegit que Déu ajuda a tots, en especial als més menuts. No m’ho podia creure de cap de les maneres, vaig de esclatar a plorar, la mare m’abraçà, encara no erem capaces de asimilar-ho, no ens podia estar ocorrent a nosaltres. On es trobava Déu ara que Carme el necesitava?

Al dia següent fou l’enterrament, no podia haver-hi més gent a l’església. Va ser una setmana horrible per a tota la familia i amics més propers. Després de dos mesos, em vaig decidir a obrir la porta de l’habitació de Carme, la meva germana, no m’havia atrevit a fer-ho abans. Tot seguia com ella ho va deixar. Em vaig seure al seu llit i vaig començar a recordar moments que havia passat amb ella, no podia evitar les llàgrimes. De sobte, vaig trobar un paper, estava escrit, deia el següent:

“Estimada germana, se que vas a trobar-me a faltar molt, moltíssim, però no penses que jo t’oblidaré mai, o deixaré d’estimar-te perque no estiga al teu costat físicament deien-te t’estime. Sempre et vaig a estimar. Algun dia ens trobarem juntes una altra vegada,  Però mentre, no espigues trista pensant en mi. Ho estava pasant molt mal aquestes dues últimes setmanes, els metges feren tot el que pogueren, però Déu va decidir que volia que fora ja amb ell. Una nena de 7 anys no podia suportar més aquell constant dolor.

Ara em trobe d’allò més bé, tot el càncer ha desaparegut del meu cos. Ja fa dos mesos que he canviat de ciutat, de habitació, d’amics, d’escola… El primer dia que viag arribar ací estava un poc nerviosa, la veritat, però Jesús em va recibir molt bé, em reconegué ràpidament i els avis m’ensenyaren una menuda part del cèl i em van dir que tardaria en coneixer-ho tot bé.

Saps una cosa? Jesús no es com en cap de les fotografies i retrats que havia vist, però quan el vaig veure, vaig saber que era Ell. Fou Ell qui em portà a conèixer a Déu, em vaig seure als seus genolls com si jo fos algú important i va ser quan li vaig dir que volia escriure’t una carta per dir-te adeu i com em trobava. Déu, em va deixar el seu bolígraf màgic per a poder escriure’t aquesta carta, crec que l’àngel Gabriel te la portarà. Els àngels són fantàstics, m’agrada veure’ls com volen.

Una altra cosa, sols tu eres capaç de llegir aquesta carta, per als altres és un senzill full de paper blanc. Marta, he d’acabar ja aquest escrit, he de tornar-li aquest bolígraf a Déu, l’ha de deixar als altres nens. Per últim dir-te que no sols tu em trobes a faltar a mi, jo també te trobe a faltar a tu, moltíssimes gràcies per tot germana, t’estime moltíssim, has de ser forta. Dis-li a la mare que la trobe a faltar també i que la estime d’allò més. Algun dia estarem totes juntes una altra vegada.

Signat amb molt d’amor de Déu, Jesús i jo. “

No hay comentarios:

Publicar un comentario